Els plàstics que usem cada dia poden acabar als mars i oceans encara que els hàgim dipositat correctament al contenidor groc.

El
79 %
de les deixalles de plàstic fins avui ha acabat en abocadors o en el medi ambient.
S’han trobat plàstics a
10.000 metres
de profunditat.
Cada dia s’abandonen
30 milions
de llaunes i d’ampolles de plàstic a Espanya.

Els objectes de plàstic que llancem al fem, com ara plats, gots, ampolles o bosses, poden acabar en un abocador, ser incinerats o ser reciclats. No obstant això, a causa de l’acció del vent i la pluja, aquests residus també poden arribar al mar, fins i tot, quan els llencem a les escombraries. Poden acabar abandonats a causa de l’acció de les tempestes, del vent o de la pluja, o simplement perquè no s’han rebutjat correctament. D’aquesta manera poden arribar a rius o d’altres vies fluvials i, fins i tot, al sistema de clavegueram de zones urbanes. Una vegada allà, tret que s’extreguin amb anterioritat, la destinació final serà la mar, per molt lluny que ens trobem de la costa.

Avui dia només el 9 % de tot el plàstic que hem produït i consumit fins a l’actualitat a nivell mundial s’ha reciclat, el 12 % s’ha incinerat, i la gran majoria, el 79 %, ha acabat en abocadors o en el medi ambient. Els objectes de plàstic també poden arribar a la mar des d’abocadors, per l’aigua que hi flueix. A més, també trobem plàstics a la mar que procedeixen d’abocaments d’escombraries deliberats, d’abocaments accidentals des de vaixells, o dels efluents de les estacions depuradores i les plantes de tractament d’aigües residuals. El 80 % dels residus que trobem a la mar prové de terra, mentre que el 20 % restant de l’activitat marítima.

Com que el plàstic és molt persistent i es dispersa fàcilment, podem trobar plàstics a cada racó del planeta, des de l’Àrtic fins a l’Antàrtida. Una vegada els objectes de plàstic arriben a la mar la fauna marina els pot ingerir i acumular-los al seu interior, poden quedar-se en suspensió o surant a la superfície, poden finalment enfonsar-se i romandre al fons marí o, fins i tot, poden quedar atrapats al gel de l’Àrtic. Ja s’han trobat plàstics a les zones més profundes, a més de 10.000 metres de profunditat.

Els plàstics que trobem a la superfície solament són la punta d’iceberg, ja que representen menys del 15 % de tots els plàstics que hi ha a la mar. Actualment, s’han identificat cinc zones de concentració conegudes com “sopes” de plàstics: una a l’Índic, dues a l’Atlàntic (Nord i Sud) i dues al Pacífic (Nord i Sud). Aquestes zones superficials tenen una elevada concentració de microplàstics. A les costes i al litoral, també es poden trobar altes concentracions de plàstics, especialment en regions amb altes poblacions costaneres, amb sistemes de gestió de residus inadequats, pesca intensiva o turisme elevat.

Al Mediterrani també trobem una gran quantitat de microplàstics, similar a les de les “sopes”. De fet, entre un 21 % i 54 % de totes les partícules de microplàstics del món es troben a la conca del Mediterrani. Durant les investigacions que Greenpeace va dur a terme en 2015, es van arreplegar una mitjana de 320 objectes d’escombraries per cada 100 metres de platja sotmesa a mostreig a Espanya, sent el 75 % d’aquests residus objectes de plàstic. Cada dia continuen abandonant-se 30 milions de llaunes i d’ampolles de plàstic a Espanya, que passen a contaminar el nostre entorn terrestre, costaner i marí.

Què passa amb el plàstic quan arriba als mars i als oceans?

Una vegada els objectes de plàstic arriben al medi marí tarden entre dècades i centenars d’anys a degradar-se. El temps de degradació depèn del tipus de plàstic i de les condicions ambientals a les quals s’exposa (llum solar, oxigen, agents mecànics…). En el cas dels oceans, la radiació UV procedent de la llum solar és l’agent principal que degrada el plàstic. L’acció de l’onatge accelera aquest procés i, com a resultat, els fragments més grans es van trencant en trossos més petits, generant microplàstics.

És difícil calcular el temps que tarda a biodegradar-se el plàstic als oceans, però es considera que és molt més lent que a terra. Una vegada el plàstic se soterra, passa a la columna d’aigua o queda cobert per matèria orgànica o inorgànica (que és molt freqüent al medi marí) queda menys exposat a la llum solar i disminueixen les temperatures i l’oxigen, fets que en retarden la degradació.

Durant tot aquest temps fins que es degraden, tots els objectes de plàstic que arriben a la mar poden causar danys greus a la fauna marina. Actualment, unes 700 espècies d’organismes marins es veuen afectats per aquest tipus de contaminació. Cada any, més d’un milió d’aus i més de 100.000 mamífers marins moren com a conseqüència de tots els plàstics que arriben a la mar.